Nicaragua és un país pobre, el segon més pobre de l’Amèrica Central. És però, un país on la gent no perd ni el somriure ni la dolçor, ni, sobretot, les ganes de tirar endavant i implicar-se en el desenvolupament de les seves ciutats i comunitats.

Nicaragua és un país que ha estat castigat per la història. A principis del segle XIX les disputes que van seguir la independència dels espanyols van acabar primer amb la ocupació dels Estats Units i finalment amb el posterior assassinat, l’any 1934, del jove lluitador Augusto César Sandino i la instauració de la dictadura dels Somoza. Van ser tres dictadors, tots de la família Somoza, l’un darrere l’altre. Finalment, als anys 70, i després del devastador terratrèmol de l’any 72, el poble es va alçar contra el dictador i la revolució Sandinista va acabar amb el règim el 19 de juliol de 1979.

Des del 1979 fins al 1985 el país va ser dirigit per un govern de trancisió, presidit pel líder sandinista Daniel Ortega. Posteriorment es van convocar eleccions i el govern escollit fou també sandinista (1985-1990). Van ser anys pròspers pel país. Compromès amb la lluita i el treball pel poble, el govern de Daniel Ortega va organitzar les “brigadas”, eren brigades alfabetitzadores, vacunadores,… durant aquest període es van eradicar algunes malalties i es va assolir un índex d’alfabetització positivament alt (tenint en compte el nivell de pobresa). El govern d’esquerres però no agradava als Estats Units, on havia fugit el darrer dictador dels Somoza. Aquests doncs, van ser també uns anys marcats pel bloqueig econòmic, els atacs guerrillistes de la Contra (guerrilla dels USA),… tot això obligava a Nicaragua a mantenir una servei militar obligatori i a més a més, a inestabilitzar el país i afeblir-ne l’economia.

L’any 1990, per sorpresa de tothom, Violeta de Chamorro va guanyar les eleccions. Amb la nova presidenta es va acabar el bloqueig econòmic, els atacs de la Contra i l’economia es va estabilitzar. Aquest darrer fet es féu però, a base d’empobrir encara els més pobres i va suposar, a més a més, la desaparició de les diferents brigades. Els universitaris ja no anaven a alfabetitzar, vacunar, ajudar,… a la gent del camp. Nicaragua tenia una economia més estable i la Córdoba (la moneda) ja no es devaluava estrepitosament, però, de nou, cada vegada hi havia gent més pobre. El mateix va passar amb els posteriors governs, primer amb Arnoldo Aleman (ara a la presó) i amb Enrique Bolaños.

Ara fa dos anys, quan per aquestes dates vaig passar unes setmanes a Nicaragua, hi havia ganes de canvi. El dia en que deixava el país, les eleccions municipals del dia abans feien sospitar el que podia passar: el Frente Sandinista de Liberación Nacional arrasava en molts municipis.

El canvi esperat ha arribat. Aquests dies han estat dies d’eleccions. L’1 de novembre Catalunya, ahir Estats Units però… les que per mi potser han estat més importants i he seguit amb més interès, diumenge: Nicaragua, on la gent s’ha volcat a votar (crec que la participació a estat superior al 80%) i on aquestes eleccions poden suposar un canvi de debò. A Nicaragua les coses van a poc a poc i, dos dies després de les eleccions, el recompte encara no ha acabat. Ara però, amb poc més del 91% dels vots escrutats es pot dir, clarament, que el Frente Sandinista de Liberacón Nacional, amb Daniel Ortega al capdavant, torna a dirigir el país.

Estic content. Estic content per la gent que creu en el seu país i que treballa i s’esforça per tirar-lo endavant. Content per la gent que en el seu dia van lluitar contra la dictadura. Content per la gent que, tot i estar en la més absoluta misèria, no perd el somriure. Content per que hi pot haver un abans i un després.

Felicitats! i, com dirien en aquelles terres lluitadores, hasta la victoria siempre!