Anar a treballar cada dia a Tarragona se m’està fent més feixuc del que pensava. No és que em molesti (molt) haver de matinar. No em molesta anar amb transport públic, ho he fet durant anys i tenir una estona per llegir, pensar, dormir,… m’encanta. El que em cansa és perdre el temps.

Em cansa que els trens passin tard. Em cansa arribar tard, o no saber quan arribaré. Em cansa que no em diguin què passa quan el tren arriba mitja hora tard. Em cansa que ens tractin com a bestioles. Em cansa, em cansa moltíssim perdre el temps! molt! i encara més si és per manca d’inversió, per que siguem com bestioletes de segons,…

Avui, nou capítol del lamentable expoli de RENFE. He arribat a l’estació de Passeig de Gràcia a un quart de vuit, com cada matí. Quelcom estrany passava. No hi havia quasi trens i per megafonia, en espanol, donaven confuses ordres a la gent que havia d’anar cap a Granollers i anunciaven que no se sabia quan passaria el proper tren a l’aeroport. El meu tren ha vingut quasi deu minuts tard i n’ha necessitat quinze per arribar a Sants. Tot un espectacle.

La incidència d’avui, que de nou ha col·lapsat el servei ferroviari a Barcelona. Darrerament s’amaguen en les obres del tren de gran velocitat per justificar els problemes. Però avui? el problema era a la catenària del Clot. Ave? no, manca d’inversions.

Som animalons en mans d’aquesta gent. Tot gestionat des de Madrí, aeroport, rodalies, regionals… i a Madrí no els importa res del que passa aquí. No els importa que un aeroport estigui tancat durant tot un dia, no els importa que no tinguem un servei de Rodalies com toca, que els regionals siguin una odissea. El problema ja no són només les molèsties que es creen als usuaris (que són moltes), sinó la imatge de país, la societat i l’economia.

Som una colònia ecspanola.