Aquest matí, a la cafeteria de la residència (és un bufet lliure), m’ha passat quelcom que no és la primera vegada que passa: demanes menjar a la barra i et recomanen alguna cosa que diuen qe està boníssima,…

Cambrera: Hello, good morning guy, how are you today? can I help you? what do you want?
Alfons: (demano el que em ve de gust)
C: dou you want to eat these very-very good cherry cake? It’s fantastic!
A: Oh! thanks! I’ll try it.
C: (em va a posar dos talls)
A: No, no, please, one is enough.
C: Are you sure? it is very-very good! Is a cake with cherrys!
A: Thanks, but I think that one is enough.
C: Ok, I’m sure that you’ll come back later to ask me for more cake.
A: Thanks, so… perhaps I’ll come back later.

El pastís… bé… pel meu gust no era tant wonderful i un tros s’ha quedat a la safata (en serio, no podia!). No m’agrada deixar menjar però, realment tenia un gust massa estrany, i això que m’encanta provar coses noves!

Ei, que consti que no ho dic com a crítica a la fantàstica atenció de la cambrera (sempre agrada despertar-te i al anar a esmorzar -a les set del matí- trobar algú amb una bona dosi de simpatia), ho dic simplement com a anècdota. M’ha fet gràcia la insistència de la cambrera (que estic segur que estava convençuda del que em deia) que ha resultat acabar en una manifestació de la diferència gastronomico-cultural.