Poques vegades les paraules dels polítics arriben ben endins. A vegades indignen i fan enfadar una mica, però més estrany és el fet de sentir-les teves. Ahir pel matí, mentre escoltava la confència de premsa que feia en Carod-Rovira després de la reunió d’Esquerra, sentia, en gran part, com a meves les paraules d’aquest filòleg.

“Dissabte va morir una gran il·lusió col·lectiva, de la qual Esquerra no se�??n farà responsable”, deia. I és que dissabte es van fondre moltes il·lusions, les esperances d’un futur diferent es van esbaïr en un núvol de pols i una foto potserior. Dissabte, per una foto, per l’afany de protagonisme, i suposo que per moltes coses més, va morir la il·lusió d’un poble.

Els uns s’havien venut com els grans defensors de Catalunya i els seus interessos (i encara s’ho creuen), tant que fins i tot havíen arribat a acusar a Esquerra de cedir a les peticions del PSOE. Els altres ens havien promès un estat federal. Una manera de fer diferent. Els primers ens deien que hi havia punts irrenunciables, els segons que acceptarien la voluntat d’un poble.

Ahir feia broma del tema amb lo de “CIU a traïció”. Però és trist que un partit que es ven com a nacionalista pugui vendre’s per mirar d’estar a davant de tot, per pur afany de protagonisme i intentar uanyar vots, vots que espero que perdi.