Fa temps que conec l’existència de serveis com el Youtube, GoogleVideo,… i similars. De fet, els empro sovint per cercar coses que m’interessen i, alguna vegada, fins i tot, hi he penjat alguna cosa.
M’agrada però tenir “control” de les meves coses (dins de les meves possibilitats) i, sempre que puc, empro “serveis propis”. Fa setmanes que busco quelcom pel tema vídeos. I ho he trobat. El reproductor que empro està fet per en Jeroen Wijering que, mentre no sigui per usos comercials, en permet l’ús sota llicència Creative Commons.
El reproductor és en flash i llegeix fitxers de Flash Video. Per obtenir els inputs de video faig ús del programa ffmpeg.
Com a exemple… el vídeo d’Esquirols (és una mica lent ja que el video en sí pesa unes 15Mb).
Sí, sí! tal com diu aquest comentari, els de la LA m’enllacen! i ho fan des del bloc que des del Garraf escriu el gran admirat líder anticolonial, el Dr. Cat.
Fa uns dies, un revisor de Reginals Renfe es va quedar amb mi quan com a resposta a la meva pregunta de per que anàvem tard em va dir “és que és hora punta, i és normal que anem tard”. Havia agafat el tren que ha de passar per Passeig de Gràcia a les 7.55… eren dos quarts de nou i encara ni havíem passat ni pel Prat.
La resposta va ser una vegenada, és cert, però l’experiència em diu que una mica de raó tenia. Normalment agafo el tren direcció Tarragona a dos quarts de vuit del matí. Aquest acostuma a arribar cinc-deu minuts tard. Si agafo el següent, el de les vuit menys cinc, els quinze o vint minuts de retard no me’ls treu ningú. Per la tarda el mateix, com més tard l’agafo (dins d’unes hores raonables, pitjor).
Avui ja m’ha quedat clar. He agafat el tren per tornar cap a Barcelona a dos quarts de tres (havia de ser aviat a casa) i… puntual com un rellotge suís! Espectacular.
Renfe és decadent i el seu sistema no s’aguanta per enlloc. A les avaries per manca d’inversió ara s’hi han afegit les obres de l’AVE. Però està clar que la coordinació no és el seu fort i, per tant, com més lluny de l’hora punta, és a dir, com menys trens tinguin circulant, millor. Ja sabeu, el problema és que tots i totes tenim la mania de viatjar en hores punta.
Fa poc més d’un any i mig que tinc obert aquest bloc. Fa poc més d’un any i mig que mantinc el disseny inicial, una modificació del que el Wordpress (el gestor que uso) portava per defecte. El disseny m’agrada (sinó no l’hauria posat), però fa un temps que tinc al cap canviar. De tant en tant m’agrada variar.
Fa uns mesos em vaig proposar fer un disseny de zero, però la cosa requeria massa feina i, sobretot, temps. Finalment vaig decidir fer com quan vaig obrir: buscar un tema que m’agradi i personalitzar-lo. It is it.. Avui presento disseny nou, modificació del tema Connections de Patricia Müller. Avui el dóno per enlelstit i presentable, hi ha coses però que vull mirar d’anar perfilant.
Amb el nou disseny he aprofitat per reorganitzar una mica els apartats, enllaços,… a banda d’un bloc, vull que El meu dip sigui la meva web de presentació, recursos,…
Avui, repassant fotografies, n’he trobat una que vaig fer a Madison, al mes de juliol. Un dels àpats volia ser un “àpat mediterrani”, ens van donar amanida, fruita i… “gazpacho”.
Tot era molt bo, en versió americana (deu mil salses per poder posar a l’amanida), està clar, però molt bo. El toc peculiar i curiós però era el “gazpacho”, jo sempre l’he menjat triturat però aquí… una taça amb tot de trossets d’hortalises en una suspensió d’oli amb un toc (un pèl massa excessiu) de vinagre…. Curiós, però bo.
Fa un temps vaig decidir migrar el portàtil a Ubuntu. Feia temps que treballava amb Debian però per diferents motius vaig migrar a Ubuntu. He de dir que l’experiència em va agradar.
Ara ja fa poc més de sis mesos que treballo amb aquesta distribució. Fins ara, a part d’algun petit problema amb algun paquet (he hagut de compilar pel meu compte més vegades de les que voldria), no n’he tingut cap queixa.
Ara fa uns dies però, va sortir la darrera versió i vaig decidir actualitzar. En principi aquestes actualitzacions no han de portar cap problema: modifiques els repositoris i apt-get dist upgrade i, llestos!
Aquesta vegada, tot i que hi ha qui ho ha fet sense problemes, la cosa no ha estat tant senzilla. Primer vaig estar una bona estona descarregant, l’ADSL de casa té els seus límits, i després… a instal·lar. Em vaig passar quasi una hora davant de la consola mirant què feia i com anava… de tant en tant apareixien errors amb la configuració de l’idioma, el python,.. Actualització acabada… vaig a reiniciar i… no funcionen les X! miro què passa… sembla que hi ha dependències no resoltes… desinstal·lo X i les instal·lo de nou. I així… tota la tarda fins a aconseguir fer anar mínimament el portàtil. Avui, dies després, encara arrossego problemes.
Dies enrere, parlant amb un company de Xarx@ntoni em va comentar que també havia tingut problemes amb el portàtil de la xarxa. Sembla ser que les instal·lacions de zero de la nova versió van bé, super-fines, com sempre!, però que algunes actualitzacions peten.
Jo admeto que, com he dit abans, tinc força cosa compilada per mi, però això no hauria de ser motiu per enviar a pendre pel sac un portàtil.
Ubuntu és una bona iniciativa, però m’ha fallat. Sé que m’estic molta més estona per instal·lar una Debian des de zero però, l’estabilitat i seguretat que em dóna després no té preu.
Ubuntu té els dies comptats al portàtil. Al pc de casa s’hi queda però al portàtil, on sovint tinc necesistat d’instal·lar coses manualment (cosa que sembla que Ubuntu no tolera massa), tornarà Debian.
Ahir la nit, aprofitant que al cinema Renoir Floridablanca (el tenim molt a prop de casa) els dilluns és el dia de l’espectador, vam anar a veure Ficció, de Cesc Gay.
La pel·lícula parla d’un guionista, casat i amb dos fills, que en plena crisi dels quaranta se’n va a passar uns dies a casa d’un amic seu a Lles de Cerdanya. Allà espera trobar-hi la tranquil·litat i pau que necessita per acabar el seu darrer guió.
Les coses no van com haurien d’anar. No li arriba la inspiració i coneix la Mònica, una dona que també està de pas, que li canviarà completament els plans. Compartint passejades, sortides a la muntanya, sopars,… neix el desig i l’enamorament. El sentiment creix i creix, sense arribar a expressar-se. Passada una setmana, amb l’arribada de la dona i els fills d’ell i el comiat d’ella, els dos s’acomiaden parlant i compartint el que han sentit.
L’Àlex, el guionista tímid i introvertit que havia d’acabar el guió de la seva darrera pel·licula marxa sense fer la feina però amb una bona idea per la següent: la història del que acaba de viure.
La pel·lícula, per mi un pèl lenta, parla dels petits i secrets enamoraments que hi pot haver fora de la vida de parella. Petites passions que no ‘acostumen a veure al cinema ni al teatre on aquests tipus d’emocions s’acaben coneixent per que suposen un trencament. Aquí, en Cesc Gay ens mostra dues persones ja de certa edat, amb els seus propis compromisos, que es coneixen, s’enamoren, però mantenen aquest enamorament en secret, un secret que els acompanyarà mentre els dos segueixen els seus camins.
Com a afegitó, detall que m’atreia de la pel·lícula: el lloc, Lles de Cerdanya. La Cerdanya m’agrada, l’he recorregut molt i veure els seus paisatges, carrers i, fins i tot , alguna cara coneguda, sempre fa gràcia.
Ah! i com dirien alguns, al final hi surt ella. :-)
No vull parlar de les passades eleccions al Parlament. Ho ha fet prou gent i em fa vergonya les acusacions i foc creuat que hi ha per totes bandes. No vull entrar a valorar els resultats ni els pactes posteriors, en tinc la meva opinió i punt.
Sí que vull fer però una reflexió. Els “nacionalistes” de CyU estan esberats i preocupats per la reedició del tripartit, segons ells és un escàndol que Esquerra hagi, primer pactat amb el PSC-PSOE i, segon, faci president a en Montilla.
La meva reflexió és doble i senzilla. Qui van ser, amics de CyU, els primers en oferir un pacte al PSC? Qui van ser els que, després d’aprovar un estatut al nostre Parlament es van vendre ves a saber a quin preu i van pactar, unilateralment, una vergonyosa retallada que donava l’esquena a les decisions del nostre Parlament i en posava en dubte la seva sobirania?
Queda dit.
Per cert, subscric i recomano la proposta que fa en Lonquin a través del seu bloc.
La primera està ben clara. Les ensaïmades, sobretot les farcides de crema o cabell d’àngel, han estat sempre una bona arma al servei dels terroristes! I és que, ignorants de nosaltres, no sabíem que dins de l’avió, les ensaïmades es poden desenrotllar i són una molt bona arma! a més a més, el cordill que lliga les caixes és una bona metxa. Sort en tenim dels guàrdies civils de l’aeroport de Palma que ens ho han ensenyat.
La segona, per trista que sembli, és el que hi ha. Els bons samaritans de l’exèrcit israelià maten possibles futurs terroristes. Si no fos per Israel i el suport dels seus amics dels Estats Units ja estaríem be arreglats! imagineu aquests que han mort a Palestina carregats amb ensaïmades dins d’un avió! Gràcies Israel!!!
La pena és que els tancs no són un dolç record i per sort les ensaïmades no són armes de destrucció massiva. Si s’ha arribat a l’extrem paranoic de no deixar pujar ni una inofensiva ensaïmada a un avió és per algun motiu. Motiu que molts s’entestén a no acceptar com a justificació i, és més, l’alimenten per justificar encara més barbàries com les que es fan a l’Irak, com la de l’a notícia de l’assassinat de 22 palestins.
Dels 22 assassinats avui a Palestina, la majoria eren nens. Nens que segurament mai hauríen arribat a tastar una simple ensaïmada de crema i, ni molt menys, mai hauríen arribat a pujar a un avió armats amb aquest dolç record de les illes.
