Aquest matí, a la cafeteria de la residència (és un bufet lliure), m’ha passat quelcom que no és la primera vegada que passa: demanes menjar a la barra i et recomanen alguna cosa que diuen qe està boníssima,…

Cambrera: Hello, good morning guy, how are you today? can I help you? what do you want?
Alfons: (demano el que em ve de gust)
C: dou you want to eat these very-very good cherry cake? It’s fantastic!
A: Oh! thanks! I’ll try it.
C: (em va a posar dos talls)
A: No, no, please, one is enough.
C: Are you sure? it is very-very good! Is a cake with cherrys!
A: Thanks, but I think that one is enough.
C: Ok, I’m sure that you’ll come back later to ask me for more cake.
A: Thanks, so… perhaps I’ll come back later.

El pastís… bé… pel meu gust no era tant wonderful i un tros s’ha quedat a la safata (en serio, no podia!). No m’agrada deixar menjar però, realment tenia un gust massa estrany, i això que m’encanta provar coses noves!

Ei, que consti que no ho dic com a crítica a la fantàstica atenció de la cambrera (sempre agrada despertar-te i al anar a esmorzar -a les set del matí- trobar algú amb una bona dosi de simpatia), ho dic simplement com a anècdota. M’ha fet gràcia la insistència de la cambrera (que estic segur que estava convençuda del que em deia) que ha resultat acabar en una manifestació de la diferència gastronomico-cultural.

Fa unes setmanes Iberia va anunciar cancel·laria les linies del Prat que no li eren rendibles. Després de “negociar”, Iberia va accedir a implantar una linia de baix cost al nostre aeroport, això si, previ regal d’uns quants milers de metres quadrats de terreny.

Iberia volia deixar els vols però no els serveis de terra que, al donar servei a l’aeroport en si i no només a Iberia, sí que li deuria ser rentable. Ara resulta que AENA adjudica aquest servei a daltres companyies i els treballadors d’Iberia es manifsten no només emprenyant a qui té el valor de volar amb Iberia, sinó que també a la resta de companyies.

Senyors d’Iberia, servei de terra, avions i el que sigui… marxeu! marxeu i deixeu-nos en pau!!! Tanta comèdia cansa. Que si marxo, que si no,… prou!

El servei de terra, a l’igual que la companyia aèria en si, és trist i penós. Les maletes surten sempre MOLT tard (dels pitjors aeroports), les maltracten, l’atenció al client més que “atendre” al client sembla que l’insultin,… I ara no em digueu allò típic de “són treballadors cremats, explotats, i per això treballen malament”… no, no serveix. Els que valguin, que els recoloquin en d’altres companyies (qualsevol cosa és millor que Iberia) i els que no… que pleguin, amb la companyia, això sí!.

Apa, Iberia, bon vent i barca nova. Si no vols volar com un aeoport de primera, deixa’ns tranquils i marxa, amb el servei de terra inclòs. Toca el dos, si us plau.

Bé, la veritat és que no deixa de ser curiós… què tenen en comú la cuina mediterrània i l’Afganesa? A banda de la curiositat, és un lloc on s’hi menja molt bé. Ahir hi vaig sopar :-)

Com vaig comentar ara fa un parell de dies, aquesta setmana sóc a Madison, de congrés. Aquest congrés per a mi és especial. En primer lloc per que és un congrés molt específic d’un camp molt concret: el seleni en medicina i biologia. I, en segon, per que és el primer lloc on presento una comunicació oral.

En registrar-me al congrés vaig enviar un resum per a presentar un pòster però, de de l’organització, em van oferir la possibilitat de presentar, en comptes d’un pòster, una comunicació oral i, és el que he fet. Avui m’ha tocat a mi i, en la sessió de després de dinar, he xerrat.

La barreja de fer la xerrada en anglès, ser el primer cop que parlo en un congrés i el lloc on ho he fet (un teatre que intimida) han fet que estigués un xic nerviós, i la cosa no hagi sortit 100% com m’esperava. Bé, aquesta és la meva opinió, des de fora m’han dit que no s’ha notat i que ho he fet bé. Agafant les opinions externes i la meva, puc dir que no n’estic tant satisfet com en la tesina (d’aquella presentació n’estic mooolt content) però a la vegada tranquil per que no ho he fet malament.

Si algú vol fer el tafaner, pot descarregar la presentació (pdf) des d’aquí.

Ara fa uns dies parlava de la ciència i la interculturalitat. Ara, a Madison, n’he vist un clar exemple. Ahir la tarda, durant la xerrada inaugural del congrés van donar les dades d’assistència: 213 persones, de 27 països diferents.

Quasi res!

Bé, com el títol és prou clar. Ja estic, altra vegada, als Estats Units, aquest cop per menys temps (només una setmana) i a Madison, Wisconsin.

He vingut aquí per assistir al 8è simposi internacional del seleni en biologia i medicina on aquest dijous hi faré una xerrada titulada “Study of the role of selenocystein in an enzymatic reaction”. La xerrada és bàsicament la mateixa que vaig fer per la tesina però en anglès i molt resumida, quan la tingui 100% enllestida ja la penjaré.

De moment l’experiència és molt bona. Els vols (Barcelona-Atlanta, primer i, Atlanta-Madison, després) van anar prou bé i aquesta vegada l’entrada al país va ser fàcil: dos minuts i quatre preguntes. Aquest matí (el congrés comença aquesta tarda) he aprofitat per visitar Madison i la veritat és que la ciutat, tot i ser molt petita, m’ha agradat (admeto que encara em manca molta cosa per veure). Una bona part de la ciutat, la que dóna al llac Mendota, és bàsicament universitària i això dóna un aire molt agradable.

Bé, ja aniré explicant com va tot per aquí.

Durant la meva estada a Atlanta, el darrer trimestre de l’any passat, sovint em parava a pensar en el munt de gent de llocs diferents que coneixia: indis, xinesos, japonesos, nord-americans, italians, paquistanesos,… Moltes cultures, algunes més pròximes i d’altres més llunyanes i exòtiques.

Era quelcom que m’agradava però, per desgràcia, la majoria de gent anava massa per feina i es feia difícil intercanviar res que anés més enllà de la feina.

Avui però, tot dinant, a Tarragona, he tingut de nou la mateixa sensació. La diversitat geogràfica potser no era tant exòtica però, sí curiosa. Cinc persones, cinc països diferents. Un brasiler, una francesa, un norueg, un suec i jo mateix, un català.

La ciència a vegades em dóna disgustos i desespera, en bons moments dóna bons resultats i il·lusions, coneixement i progrés. Però, en un món cada vegada més globalitzat, on anar amunt i avall es va convertint poc a poc en una constant, la ciència et permet, a banda de conèixer món, conèixer gent i cultures. Crec que és bo saber-ho aprofitar.

Ahir la tarda vaig estar un parell d’hores a l’e-Tic de Xarx@antoni intentant solucionar un problema que en principi semblava senzill: permetre connexions al servidor IMAP. El servidor funcionava ja que el webmail (instal·lat a la mateixa màquina) va per IMAP i funciona, però quelcom estrany feia que des de fora el servidor la cosa no anés.

Es veu que abans tot anava bé però, des del febrer, la cosa fallava. Ahir hi vaig invertir un parell d’hores… repassar tots els fitxers de configuració, IPs, noms de màquines, eternes consultes a fòrums, Google,… Al final, la solució, obrir el port 143 de l’encaminador :-)

Han calgut cinc mesos d’estones perdudes de que s’encarrega del tema, més de dues hores meves (a vegades, que algú nou estudiï un problema aporta solucions), i… finalment, un maleït port d’un nou encaminador!!!

Tant de bo tot fos tant “senzill”.

Ahir, finalment, va arribar el moment, el punt àlgit del frenètic ritme de les darreres setmanes. Ahir vaig defensar la tesina.

Fa setmanes que la meva vida laboral (i gran part de la personal) estan dedicades a la tesina. A escriure el treball de recerca primer, i, segon, a la presentació per a la defensa pública del treball. Dimecres passat vaig entregar el treball i ahir va ser la defensa pública.

Sota el títol “Estudi teòric de l’activitat bioquímica del seleni en la format deshidrogenasa H” he inclòs la feina de més de dos anys. L’estudi se centra en intentar explicar el per què de la presència d’un peculiar aminoàcid: la selenocisteïna.

Estic content de la feina i al davant tinc un munt de noves idees per tirar endavant el projecte (i els que vindran!). La presentació va anar prou bé, vaig parlar força a poc a poc i, pel que em diuen, s’entenia el que explicava. En el torn de preguntes… el tribunal va preguntar força :-)

Ara, de sobte, després de la histèria frenètica… pau i trnaquil·litat! avui, per relaxar-me, després de molts dies de fer poca ciència, he omplert les cues de càlcul de la feina, que ja tocava!

Si voleu fer el tafaner, podeu descarregar el treball de recerca (PDF) i la presentació (PDF).