En començar la tesi vaig estar tres mesos a l’Autònoma, tres mesos en els quals, l’alarma d’incendis potser va sonar dues o tres vegades. Cap de les vegades vaig abandonar l’edifici, només en la primera em vaig endur un petit ensurt, però, a banda d’això, res més. Des que estic a Tarragona, algun matí, a primera hora ha sonat també l’alarma d’incendis. Cap vegada he deixat l’edifici, ni he vist el més mínim moviment.

Aquí els Estats Units però em sembla que la cosa és ben diferent. Dilluns, en arribar al despatx (bé, no havia tingut temps ni d’agafar l’ascensor) ens van evacuar. Es va disparar l’alarma, es van començar a tancar totes les portes que comunicaven amb els passadissos (et deixaven sortir però no entrar) i… simplement em vaig afegir al riu de gent que deixava l’edifici. El so de l’alarma era prou molest com per quedar-te a dins. Al final, vint minutets al carrer i… falsa alarma.

Avui hi hem tornat. Estàvem amb uns companys del grup a una mena de centre social de la universitat (com la plaça cívica de l’UAB), fent el Coffee hour (és una trobada setmanal d’estudiants internacionals, en un altre enviament ja en parlaré), com cada divendres quan… altra vegada, alarma d’incendis. Els organitzadors ens han demanat que, amb calma (però sense entretenir-nos) deixéssim l’edifici. Hem sortit a fora i ens hem assegut… gent de seguretat… “no, no, allunyeu-vos de l’edifici!”. En fi, ens hem quedat a mitges i hem tornat a la feina. Desconec el resultat de tot plegat.

En una setmana, dues alarmes. No sé si és pel “síndrome por”, per costums, mentalitats,… però en dues ocasions en una setmana he vist a la gent fent cas de les alarmes i com desallotjar dos edificis, ràpidament i amb ordre.

Sempre s’aprenen coses noves.