Els figurants que seuen a la dreta
de l’escenari, que s’intercanviïn
regularment amb els de l’altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l’esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d’insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adoptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l’espectacle.
Comptaré fins a tres.
–I jo?
–Un moment.
Vós… què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

(Democràcia. Miquel Marí i Pol)

Sembla ser que a la fi els nostres polítics s’han posat d’acord! Bé, els del PP queden al marge , però això, no és que no conti, simplement em deixa indiferent. A hores d’ara ja ens coneixem tots prou.

Aquest no és potser el millor estatut, ja ho deia ara fa un parell de dies, preferiria una constitució per un poble lliure però, dins dels límits que ens imposen, no està gens malament.

Per cert, un deu al titular de la gent del Vilaweb: