Avís: pels pocs que us ho hagueu pogut empassar, aquest enviament d’ahir (dia dels innocents) era una innocentada.
———————————————————–

Ara, que tot just fa una setmana que he arribat de la meva estada a Atlanta, acabo de rebre una proposta molt engrescadora: tornar-hi. M’han proposat tornar la Emory University i acabar la meva tesi al grup del Professor Keiji Morokuma.

Avui he rebut un correu de’n Rajeev, el post-doc amb el que he treballat mentre he estat allà, per tornar i incorporar-me al grup com a doctorand seu. El tema és molt engrescador: estudis híbrids (QM/MM) de proteïnes fent ús de versions en desenvolupament de Gaussian. Em proposen establir-me allà i acbar la tesi en tres o quatre anys més (als USA les tesis doctorals poden durar fins a sis o set anys), em reconeixen la feina i els cursos fets fins al moment. Pel que fa al finançament, tampoc tindria cap problema. Tenen peles per pagra-me des del propi centre.

Bé, m’ho he de pensar i parlar. He de dir quelcom la setmana vinent i reicorporar-me tant aviat com tingui el visat.

La dreta no sap parlar. Seguint la seva ideologia inquisidora mai intenta negociar, simplement imposa. Quan manen imposen les seves idees deixant el diàleg i la negociació com a anècdota inexistent. I quan no mana és incapaç d’entendre el sentit de la paraula democràcia.

Ara, un cop més, això es posa de manifest amb l’Estatut. El PP no negocia, imposa. El dia en que es va aprovar (democràticament) el text al Parlament català els feixistes van començar una dura campanya de difamacions, mentides i enganys. Auguraven la fi de la seva estimada espanya i defensaven a capa i espasa la Constitució (Constitució a la que anys enrere s’havien oposat).

Ara hi ha, una vegada més, negociacions. Una vegada superat el tràmit del nostre parlament, la “democràcia” espanyola diu que cal superar el tràmit del seu parlament. I cal asseure’s, parlar i negociar. El PP, simplement, no en sap. Negociar no és imposar, i això no ho entenen.

Avui s’acaba el termini per presentar esmenes al text aprovat a casa nostre i la possibilitat d’allargar-lo (cosa que segurament afavoriria un acord) sembla quelcom molt remot. Per què? per que el president de la mesa del parlament espanyol, Manuel Marín, es va comprometre a no allargar-lo sinó hi havia unanimitat entre els membres. I no n’hi ha, el PP s’hi oposa. No n’hi ha per que allargar el termini pot ajudar a parlar, a negociar i, possiblement, a arribar a un acord. I el PP no ho vol.

Quan la dreta es “compromet” en alguna cosa, de seguida se n’oblida (casualment sempre a favor dels seus interessos) i, en canvi, quan el compromís és de l’esquerra, a banda que aquesta tot sovint el compleix (bé, a vegades hi ha tristes excepcions) els feixistes ho vigilen i quan el comprimís és incomplert s’encarreguen d’engegar fortes capanyes mediàtiques.

El PP no vol afavorir el dièleg i s’oposa a l’ampliació del termini d’esmenes. Manuel Marin serà coherent amb les seves paraules, i no allargarà el termini. Democràcia, visca!

�?s la trista realitat: de mica en mica i amb petites tonteries ens la van fotent. Amb la llengua, amb els seus boicots, tractant-nos de terroristes i ves a saber què més,… Empreses, radios, partits,… poc a poc van fent.

Avui m’he estat mirant el correu d’aquests darrers dies i he llegit una “felicitació” de Nadal que Rumbo ha enviat als seus clients (alguns des d’ara ja som antics clients). M’ha cridat l’atenció el fet de veure que diuen “Bon Nadal” en un munt de llengües, castellà, anglès, alemany, francès i, fins i tot, euskera i galego. Però no en català.

No sé què els hem fet per a que apartin el català. En un primer moment he pensat que reciclaven la felicitació pels diferents països on Rumbo treballa, però, en veure l’euskera i el galego m’he empipat. No pel fet que hi posin aquestes dues llengües, només faltaria! sinó pel fet de “descuidar-se” de la meva. No sé si m’explico. �?s molt típic fer el que han fet sense tenir en compte les altres llegües de l’Estat, però, el fet d’incloure-hi euskera i galego i apartar el català fa pensar que és tot una mica premeditat. Rumbo té la seva seu a Madrid.

Ara fa uns dies eren els supermercats Alcampo, ara és Rumbo,… Què hi podem fer? jo acabo d’escriure a Rumbo mostrant-los el meu desontentament i informant-los que no faré ja més ús del seu servei (clientes@rumbo.es). Tenim alternativa: TerminalA que, tot i tenir la web només en castellà, tenen la seva seu a Gavà.

Tot i que sap greu veure com les empreses que viuen en part de tu no tenen cap mena de mania en fer-te sentir discriminat, no està pas malament que ens facilitin la feina d’escollir on hem de comprar.

Gràcies Rumbo.

Molts de vosaltres, pel simple fet de llegir el títol de l’escrit, ja sabreu de què us vull parlar: Que no s’apague la llum, espectacle conjunt de’n Lluís Llach i en Feliu Ventura.

Els vaig descobrir la passada Diada de Sant Jordi, en el concert que es va fer al Palau Sant Jordi. Aleshores em van deixar meravellat amb les versions que van cantar del Bandoler, País Petit, Itaca,… Ara els redescobreixo amb el disc que varen gravar al Gran Teatre de Xàtiva el mes de setembre passat.

Comença amb “Si ens queda la cançó”, de’n Feliu, continua amb “Aprendre”, “lloc2″, … un repertori de 13 cançons de l’un i de l’altre. Tretze cançons que et fan somniar, cantar i, sobretot, gaudir. Un deu a la iniciativa i a la qualitat dels dos cantautors. Un duet de cantautors d’ahir i d’avui que clamen per a que no s’apague la llum, que no vacil·le mai més i poder així, contruir un país de llums enceses. Per que caminem per poder ser i volem ser per caminar.

Venen del nord, venen del sud, des de Verges fins a Xàtiva. Us el recomano.

Ja fa una bona estona que he aterrat a l’aeroport d’Amsterdam. El vol Atlanta-Amsterdam ha estat tranquil. La petita pega és la comoditat, l’avió amb el que he anat, un Boeing 767, té molt poc espai entre els seients i… les meves cames no hi cabien massa bé!!! Pel que fa al servei no em puc pas queixar, m’havien parlat no massa bé de KLM però el cert és que són prou amables i atents.

Hauria volgut dormir una mica més però, a banda d’algus cops de cap (el més llarg una hora), no es pot dir que hagi dormit i ara… tinc son! En teoria ja són quasi les deu del matí però, per mi encara són ni més ni menys que les tres de la matinada. Bé, espero adaptar-me ben aviat al nou horari (la tornada sempre és més difícil).

Ara a esperar quasi tres hores i tornem-hi! dues hores de vol i a Barcelona!

Doncs sí, després de 88 dies en terres nord-americanes, ja és hora de tornar. Ara és aquell moment on t’acompanyen sensacions contradictòries: tinc ganes de tornar, oi tant! però a la vegada sé que enyoraré això d’aquí, m’hi he trobat bé i m’he sabut fer el meu espai i la meva gent. Algun amic i amiga que ja ha fet estades m’ha dit que els primers dies després de tornar es fan estranys, que tot és diferent, et readaptes al nou ritme,… ja veurem. Ara, toca tornar, i en tinc ganes.

Aquest vespre-nit he estat fent maletes. Ara crec que ja està quasi tot apunt, maletes pre-preparades (manquen les coses tipiques de darrera hora -que espero que no pesin gaire-), passaport, bitllets, alguns euros a la butxaca (quina il·lusió tornar a veure euros!),.. em sembla que no em deixo res.

Mentre treia coses de l’armari i les anava posant dins la maleta l’Alice (la gata) m’ha anat constantment davant i darrera, fins i tot l’he hagut de treure de dins la maleta! estic segur que s’olora quelcom. Bé, no l’he tractat tant malament!

Apa, ara a dormir! Fins molt aviat!

—————–
Una dada: aquest enviament és el que fa 100. :-)

Ara que la meva estada aquí Atlanta s’acaba valoro una com ha anat tot plegat, què m’ha agradat, què m’ha agradat menys,… miraré d’anar-ho explicant en algun escrit.

Hi ha una cosa que m’ha sorprès i que, de fet, trobaré molt a faltar: La hospitalitat del sud. N’havia llegit quelcom en alguna guia o web però, viure-ho és el millor. A què em refereixo? a la simpatia i amabilitat de la gent d’aquí, com a mínim, de la gent que està de cara al públic. Sempre tenen un bon dia, un com estàs, … a punt. I això agrada.

Quan estic a Barcelona/Tarragona sovint em queixo que en arribar a la caixa del supermercat, la caixera o caixer acostuma a respondre el meu “bon dia/tarda” amb un “són XX euros” i encara gràcies! O, quan puges a l’autobús i saludes al conductor,…

Aquí és diferent. Quan vas a comprar, al moment de pagar, sempre hi ha un bon dia, un com estàs,… a l’autobús el conductor et saluda quan hi puges, quan el deixes,… La gent que està de cara al públic, li agradi o no la seva feina, n’estigui més o menys cremada,… sap estar de cara a la gent. Al principi em sorprenia (home, que quan baixis de l’autobús el contuctor/a et desitgi un bon cap de setmana, per exemple, sorprèn!) però de seguida t’hi acostumes gratament.

Estar una temporada a l’estranger ajuda a afirmar o a trencar tòpics i mites. Sé que això de la hospitalitat té l’afegitó de “del sud” per que és precisament del sud, al nord diuen que és ben diferent. A mi però m’ha servit per trencar una mica els tòpics. La gent d’aquí és d’aquí i, molt sovint té la manera de veure el món que li han venut (i jo no comparteixo), però és una gent molt amable, molt maca, simpàtica i oberta.

A Europa hi ha qui té tendència a fer dels Estats Units un model a seguir… per desgràcia, pel camí s’han perdut les bones coses. Quan torni i vagi a comprar… a banda de “bon dia”, afegiré un “com estàs”… a veure què em diu el caixer/a :-)

Aquest matí he llegit una trista noticia a Vilaweb: “Una organització recull errades de la Wikipèdia i amenaça de denunciar-la”. Doncs sí, un grup de gent, es fan dir Wikipedia Class Action, s’ha proposat recollir errades que hi pugui haver a laWikipedia per denunciar-la.

Segons diuen ells mateixos, l’argument principal per denunciar la popular enciclopedia lliure és que ningú es fa responsable de la informació que es publica a la Wikipèdia que, segons diuen, està plena d’errades. Així doncs, el seu objectiu és denunciar la Wikipedia Foundation ja que asseguren que està fora de la llei pel fet de publicar informació no sempre verídica i sense fer-se’n responsable.

Ara bé, llegint la web d’aquesta gent es veu que un dels objectius és recuperar els “danys econòmics” que hagi pogut causar. Aquí s’entén tot i és fàcil pensar quin tipus de col·lectiu pot estar darrera de tot plegat. La wikipedia és una enciclopedia lliure, tothom i pot aportar contingut (és una wiki -model de pàgina web que permet aportacions dels usuaris-), fer-ne ús, copiar-lo,… tot sota l’ús de la GNU Free Documentation License. I, es pot fer això amb qualsevol altre enciclopèdia? no. En primer lloc cal pagar per accedir-hi (ja sigui en paper o via xarxa) i en segon lloc, sempre hi ha un bonic avís al principi que et recorda que la copia sense autorització éstà prohibida. Doncs… a qui pot “perjudicar” la wikipedia? al sector editorial.

De fet, com a curiositat, al peu de la web d’aquesta gent hi pots trobar l’advertència que la copia no autoritzada del contingut de la seva plana està prohibida (és la seva filosofia).

Pels no iniciats, la wikipèdia és una enciclopèdia lliure via internet (tot i que es parla també de fer-ne una edició en paper). �?s una wiki, és a dir, una web que permet als usuaris afegir-hi contingut i modificar el ja existent. �?s lliure, en pots copiar el contingut sempre que respectis els termes de la llicència i, finalment, gratuïta (tot i que a vegades la Wikipedia Foundation fa campanyes de captació de fons pel manteniment dels servidors). Disosa de més de 851.000 entrades en anglès i recentment s’ha superat la barrera dels 20.000 en català.

En fi, espero que tinguem Wikipedia per molts anys!

Avui he topat, per “casualitat forçada” amb quelcom que feia molt temps que no veia, una eina que, en determinades ocasions, pot fer-nos la vida més fàcil: The Alternative Dictionaries. Molt útil per a tots aquells o aquelles qe us hagueu de moure pel món.

L’explicació ho diu ben clar:

The Alternative dictionaries are a collection of various forms of “bad language” from many languages. At the moment, there are 2743 entries in 162 dictionaries. This is a collaborative project with contributions from a lot of people. The pages are developed and edited by Hans-Christian Holm.

Ah! també està disponible en pdf!

Ahir, en rebre els correus amb les fotografíes del particular boicot als productes de casa nostre fet per un supermercat de la cadena Alcampo, vaig escriure a l’adreça d’atenció al client de l’empresa.

Avui mateix he tingut resposta (la pela és la pela). No reprodueixo el text per que així ho prohibeix la nota de privacitat que hi ha al peu del seu correu. Però el que em venen a dir és que estan en contra de tot tipus de boicot i que per aquest motiu, diuen, avui mateix han fet pública, a través de la seva web, un comunicat on rebutgen tot tipus de discriminació i boicot. He mirat la seva web i aquest comnicat no hi apareix.

Afegeixen que el seu rebuig als boicots, es posa de manifest també en un comunicat que varen fer públic, de nou a través de la seva web (aquest sí que hi és), el dia 30 de novembre on subscrivien un manifest de l’associació ANGED que rebutja qualsevol tipus de boicot ja que creuen que pot ser perjudicial per l’economia.

Afirmen que fins a la recepció del meu correu no teníen constància d’aquests cartells i demanen disculpes (gràcies) pel malestar que hagin pogut ocasionar i afirmen que la “redacción desafortunada del cartel responde a una iniciativa individual con ánimo única y exclusivamente informativo” (ahir ja vaig dir en un comentari) que, per mi, el cartell l’escrivia l’empresa).

Finalment, per acabar, em donen un reguitzell de xifres de lo molt que fa l’empresa per Catalunya (compres de productes catalans, treballadors en els supermercats que tenen a casa nostre,…) i em diuen que el cartell ja no és a cap botiga.

Tema tancat? ja ho veurem, però el mal ja està fet.