Sí, com ho llegiu, aquests PPaires tant “defensors” de la seva llengua, tant que s’entesten en disgregar-la i només la parlen en la intimitat (per mi, defensar una llengua és una altra cosa), obliguen a una companyia de teatre a fer una obra en castellà…

Avui en Lonquin m’ha fet arribar un correu amb un article del Diari Parlem on s’esplica aquest fet. Us el copio a continuació.

LA GENERALITAT PROHIBIX ‘MAR I CEL’ EN VALENCI�?
Enviat el Dimarts, 29 novembre a les 10:47:28 per editor

Obliguen a què la famosa obra catalana de Dagoll Dagom siga vista en castellà o que no siga vista. L’obra ha estat representada a Sud-amèrica sense problemes.

El director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo, va denunciar el 28 de novembre al programa Minoria Absoluta de Rac-1 que la Generalitat valenciana els obliga a representar Mar i Cel al País Valencià exclusivament en castellà.

Bozzo diguè �??anem a Palma de Mallorca en català, i després de Palma, a València. Allí ens contracten els Teatres de la Generalitat Valenciana i ens obliguen per contracte a treballar en castellà�?�. En sentir-ho, Toni Soler, conductor del programa, irònicament afegí �??perquè sinó els valencians no ho entendrien�?�.

Bozzo es lamentava de la situació de prohibició taxativa d’este govern que sempre s’enfila per les parets omplint-se la boca de protecció cap a la llengua: �??hem repetit, hem demanat de les tres setmanes fer-ne una en català i se�??ns han contestat que si no hi volem anar que ho diguem�?� Algú s’imagina la Generalitat Catalana exigint que es traduira el “Lazarillo de Tormes”, obra clàssica de la literatura castellana, per a poder ser representat? Seria un escàndol immediatament amplificat per la xarxa mediàtica per titllar-los d’ultranacionalistes i odiadors de cultures i llengües. Ara però, no passarà res. Tothom callarà.

Per sort, vivim en un món molt divers. La diversitat és font de riquesa, de cultura, opinions,… en fi, quelcom molt positiu. Ara bé, a vegades, per lligar tanta riquesa cal seguir uns “estàndards”, és a dir, quelcom comú que permeti gaudir a tothom d’aquesta riquesa. M’explico. Si uns es comuniquen a cops de roc i els altres amb senyals de fum, no anirem enlloc, en canvi, si posem un llenguatge, la comunicació serà més fluïda.

A internet passa una mica el mateix. Hi ha uns protocols que cal seguir per a que els ordinadors s’entenguin entre ells, independentment del sistema operatiu i del lloc on estiguin. Perfecte. Amb les planes web passa, més o menys, el mateix. Hi ha un munt de diferents navegadors (Firefox, Konqueror, Safari, Netscape, Opera,…). Però tots poden visualitzar, en principi, les mateixes pàgines web. Per què? doncs per que aquestes pàgines estan escrites de manera que tots els navegadors les entenguin, tots els navegadors tenen en comú aquest “llenguatge”.

Aquest llenguatge que lliga tots els navegadors es regeix per uns estàndards, una manera de fer comuna i, en principi, si una pàgina web està programada seguint aquests estàndards, marcats per la World Wide Web Consortium, serà visible per tots els navegadors.

Ara bé, en un món de diversitat sempre hi ha capquadrats incompetents, en el món de la informàtica: Microsoft. I, centrant-nos en internet, el seu “pseudo-navegador”, el M$ Internet Exploter. Aquesta gent ha sabut fer el seu negoci, està clar, però a canvi ha fet que la gent pagui per treballar amb versions beta (heu mai un producte M$ stable?) i de qualitat més que dubtosa.

Darrerament he estat hores treballant en l’edició d’enguany de Festes nostrades, de L’ateneu.org. M’he esmerçat en seguir al peu de la lletra aquests estàndards, els he anat testejant, provant, perfilant,… una vegada enllestida gan part de la feina he tingut la fatal idea de demanar a algú que em digui com es veu amb el pseudo-navegador de M$ i… un bunyol. Per què? doncs per que en una mostra més de la seva incompetència prepotent, els de can Gates tenen un producte que solet viu molt bé però, seguint la seva filosofia, no entén d’estàndards.

Som molts els que intentem comunicar-los fent ús del llenguatge però, per desgràcia, encara hi ha qui ho segueix intentant a cops de roc.

Via Xavi Caballé llegeixo que al 2006 hi haurà disponible un disc de la mida d’un DVD amb capacitat per 300Gb.

300GB disc set to challenge DVD. Un disc de la mida d’un DVD, capaç d’emmagatzemar 300 GB. Disponible durant el 2006. La velocitat de lectura/escriptura és 10 vegades superior a la veocitat d’un DVD.

Suposo que trigarà però una mica més en escampar-se. Però, em pregunto… quines excusa posaran ara les productores per no incloure el català en les distribucions comercials de pel·lícules en DVD?

Ahir la nit, una setmana després de la seva estrena aquí els Estats Units, vaig anar a veure “Harry Potter and the Goblet of fire, o el que és el mateix, “Harry Potter i el calze de foc”.

Naturalment no vaig tenir més remei que veure-la en anglès i sense subtítols (m’agraden les versions originals però… amb subtítols!!!). Tot i així vaig disfrutar durant les més de dues hores que dura la pel·lícula. Bé, cal dir que en algun moment em vaig perdre una mica… el meu anglès científic no dóna per tant.

Ara fa alguns anys vaig anar a veure la primera entrega, que em va agradar moltíssim, i ja no n’havia vist cap més. Diuen que segones parts no han estat mai bones, no ho sé, no l’he vist, però sí que puc dir que amb la quarta podeu passar una bona estona.

Recomanable.

Ahir va ser el Thanksgiving day (el dia d’acció de gràcies). d’aquesta data el meu coneixement es limitava al que veiem per la televisió: tota la família reunida menjant-se un gran dall d’indi.

Bé, la veritat però és que m’ha sorprès. Tinc la sensació que es prenen aquest dia molt més en serio que no pas ens prenem nosaltres el nostre Nadal. Donen molta importància al fet aquest d’estar tota la família reunida, de fet, dimecres, en diferents mitjans hi havia notícies de cues en aeroports, estacions de tren,… de gent que anava a passar aquestes holydays (al ser dijous es fa pont) a casa. A més a més, com a mínim a Atlanta, ahir tot estava tancat: supermercats, restaurants, hamburgueseries,…

Dimecres passat vaig anar al supermercat a comprar i hi havia un gran cartell a la porta “Demà, dia d’acció de gràcies tanquem, però el dia després obrim.” El dia després…

El dia després és avui. Dia de grans compres! el dia després de Thanksgiving la gent surt a comprar! és dia d’oferetes i rebaixaes, descomptes, promocions,… Dies enrere ja vaig veure un anunci per la televisió que en parlava… el “dia després” toca comprar.

Tots els valors que té estar tota la família reunida un dia es gasten l’endemà en un dia de compra desmesurada. �?s la societat nord-americana. Ahir estava gratament sorprès per la importància i la fraternitat del dia… avui però la “sorpresa” ha estat per l’economia del dia, del dia després.

La imatge, extreta de la web de la CNN, és prou expresiva.

Avui he llegit aquesta noticia a Vilaweb, parla de l’aniversari de la mort del dictador. Mentre llegia la noticia però, mentalment he fet un paral·lelisme que no m’ha agradat gens. Sé que actualment no és ben bé el mateix, ostres! només faltaria! però…

…els facciosos van alçar-se contra un sistema polític legalment constituït i democràtic…

Actualment vivim en un règim que ens han venut com a democràtic (a mi encara m’agradaria que fos una mica més obert). Però, dins el joc establert, és molt millor que el que teníem fa 40 anys i tenim un govern escollit pel poble, tant a Catalunya com a l’Estat (per desgràcia som part d’un estat). Un govern, per tant, del tot legítim. Legitimitat que la dreta constantment posa en dubte, l’ataca sense cap mena de pietat (més enllà del paper que els toca fer com a oposició) i fins i tot a vegades arriba a parlar en termes apocalíptics, de la fi de la seva estimada nació. Cal dir que aquesta dreta és l’herència d’aquell règim que no entén cap altre norma que la que imposi la seva voluntat.

Però, si seguim llegint la noticia,…

Franco va esdevenir el capitost d’un règim totalitari, recolzat en l’exèrcit, els sectors més reaccionaris de la societat i l’alta jerarquia catòlica, i afermat a base de negar totalment les llibertats individuals i col·lectives i de reprimir les cultures minoritzades.

Deixant de banda l’exèrcit (que la nova dreta tot sovint ens ha recordat que existeix), algú hi veu alguna diferència? Actualment hi ha una bona part de la societat que es nega a admetre el nou joc (molts d’aquells que encara creuen que l’11-M va ser cosa d’ETA), es neguen a entendre la democràcia com el que és. Què fa actualment l’”alta jerarquia catòlica”? es manifesta i fa campanyes contra les decisions del govern i dirigeix mitjans de comunicació que escampen l’odi i els valors de la dreta més rància. I, què en diem de les llibertats individuals i les cultures minoitzades? clar que actualment tenim molta més llibertat que la que van tenir els nostres pares i avis però n’hi ha que encara es neguen a admetre-ho. I la cultura? gent que va per les espanyes escampant que a Catalunya només es parla català, que oprimim el castellà,… i que van fer lleis per tal de, poc a poc, anar destruïnt la nostra llengua i la nostra cultura (sense anar més lluny, recordeu la famosa LOE impulsada pel PP ara fa més de dos anys?).

A l’Estat espanyol hi va haver, com diuen Brams, una “transcisió sense ruptures”. Per desgràcia, la gent que vol viure en pau ha de perdonar per poder tenir una democràcia i gaudir de les llibertats a la que tot individu té dret, mentrestant però, els hereus d’aquell règim feixista i opresor són al carrer, ara sota l’adjectiu de “polítics demòcrates”. Són ells, potser amb una manera de fer més “adaptada” als nous temps però amb la mateixa ideologia, ells segueixen la seva democràcia… la democràcia del feixisme (si és que democràcia i feixisme tenen alguna cosa a veure).

Llegir els mitjans de l’Església acostuma a posar els pèls de punta, creen crispació, odi, una manca total de respecte cap allò que no els agrada, despreci,… vaja… recordo quan era petit i feia classes de religió la teoria que m’explicaven era una altra. La pràctica és ben diferent.

Però bé, ara no toca parlar d’això. Aquests mitjans que ens omplen el cor de “bons sentiments” també ens poden fer riure. Avui he llegit un curiós titular “España tiene la cuarta mayor tasa de penetración de móvil del mundo“… carai! Potser és per això que els fan cada vegada més petits (els mòbils). Entenc perfectament el que volen dir però… això de penetración de móvil sona fatal! i, no sóc entès en la llengua de l’imperiet de ponent, però… és correcte?

A banda… el més curiós del fet és que quan llegeixes la frase en un primer moment et quedes sorprès (la frase té tela!) i, més encara quan baixes la vista i a sota (casualitats) et trobes un banner del cap de l’Església.

Un aclariment. Que consti que no tinc res en contra d’aquest bon home ni pretenc ofendre aquells que el segueixen. �?s un toc d’humor enmig de la bogeria que brolla d’aquests mitjans, els nacionalistas, separatistas, terroristas també podem riure, no?.

Avui he llegit l’estrena del Jordi al grup Nació Digital amb un article que porta per títol Benzina massa barata. Com era d’esperar, un article de qualitat, amb marca de la casa. Un article amb que comparteixo plenament la idea de fons, però discrepo (positivament) de la metodologia amb la qual dur a terme aquesta idea.

A veure, si tens un grup de persones i vols que en comptes de fer l’acció A facin l’acció B tens dues maneres d’actuar. Una és dificultant molt la A i una altra, molt més positiva, crec, és afavorir la B. D’aquesta manera la majoria de gent emprarà la B i aquella gent que per força hagi de recórrer a la A ho podrà fer sense més inconvenients.

Està clar que cal apostar fermament per reduïr l’ús del cotxe i potenciar l’ús del tansport públic. Cal afavorir l’eficiència i l’ús racional dels recursos. Però no crec que la “prohibició” sigui la solució. La gent té cap i pensa i cal ser conscients, conscienciar a la població. Però conscienciar està molt lluny de forçar, de prohibir.

Per altra banda, el canvi del model eneregètic està, per desgràcia, sobretot en mans d’aquells que es beneficien del sistema. Aquells que van a fer la guerra a Irak, que van fer que passés el que va passar (i tornarà a passar) amb el Prestige,… Crec en la força de les perones, que en més d’una ocasió ha demostrat tenir gran empenta i efectivitat i espero que algun dia arribem a ser prou conscients (i a la vegada tinguem els mitjans) per a fer canviar el nostre model energètic.

D’acord que a Barcelona ciutat el transport públic no està tant malament, però només cal allunyar-se uns quilòmetres per veure que no tot són flors i violes i, per desgràcia, per més car que sigui cada dia, l’ús del cotxe tot sovint es fa imprescindible.

Fa uns dies ja parlava en un escrit que la població que més pateix els efectes d’aquest model energètic insostenible són precisament les persones que no gaudeixen de cap dels avantatges que pot aportar aquest model. Persones amb les que tenim un deute ecològic que no sé si s’eixugaria amb la suma de tot el deute extern, espero que algun dia els podem recompensar.

Com cada divendres, a dos quarts de dotze… Cofee hour!

Cada divendres a dos quarts de dotze, la International Student and Scholar Programs(ISSP) organitza l’International Coffee Hour, destinat sobretot, als estudiants internacionals.

�?s un punt de trobada d’estudians d’arreu del món i vinculats d’una manera o altra a la Emory University. Cada setmana hi ha un patrocinador, que pot ser una empresa, associació, administració, col·lectiu,… el patrocinador s’encarrega d’aportar el menjar/aperitiu i el beure i es presenten, expliquen qui són, què fan, la seva activitat, i a vegades fan algun sorteig, joc,… Després, la mateixa ISSP aprofita per parlar del què fan i et posen al dia tant de les seves activitats com de diferents col·lectius.

Per exemple, avui ha estat el torn del Unity Month Coffee Hour patrocinat per diferents departaments de la universitat. Menjar de diferents parts del món i presentació d’un grup universitari que canten a’capella (per cert, genials!).

�?s una estona en que xerres i coneixes gent d’arreu i, amb els dies, vas fent grupet. Al final acabes xerrant i saludant a un tou de gent, coneixes menjar i costums d’arreu i a vegades tens debats tan surrealistes com el que vaig tenir la setmana passada quan vaig estar parlant amb un cubà, un mexicà i un indi sobre el nom de la llengua del país veí (espanyol o castellà?), i el debat no el vaig iniciar jo, sinó el cubà i el mexicà que deien que ells d’espanyol res, que ells parlen castellà. :-)

Via Oriol llegeixo que aquest divendres 11 de novembre els de Kernelpanic celebren un sopar/gala/concurs friki. Només cal portar una fricada (una per persona) i a disfrutar!

Aquest divendres 11 de novembre, Kernelpanic celebra un sopar/gala/concurs friki. No t’amaguis: porta el més friki que tinguis i mostra-ho amb orgull. Només val una frikada per persona, que pot ser en format electrònic, objecte, peça de roba, etc.

Ho farem al centre social La Quimera, al carrer Verdi 28 de Barcelona. A partir de les 20h apuntarem les frikades a concurs i a partir de les 21h començarà la gala/sopar amb l’ajuda inestimable d’una popular presentadora.

Si voleu, per anar entrant en el tema, podeu passar pel Friki-test (tot i que tinc 11010 anys, no us penso dir la meva puntuació), trobeu el vostre nom jedi aquí i després per ThinkGeek on tenen de tot i més per a que podeu viure plenament el vostre frikisme… samarretes, espases de llum, gadgeds diversos,…

Així doncs… aquest divendres, a sortir de l’armari ja que tots i totes som frikis!

Que la força us acompanyi ;-)