Fa una estona he acabat un dels millors llibres que recordo haver llegit: Mentira, d’Enrique de Héiz.

�?s una història de històries. Parla del passat en el present, es pregunta el per què de moltes coses, en dubta, les qüestiona,… però finalment les justifica. L’avui està fet de l’ahir, un ahir que pot no ser real però que determina el present.

Parla del paper que té cadascú en la societat, ni que només sigui en el cercle familiar. De les relacions humanes i les mentides o mitges veritats que a vegades les sostenen.

En les més de 600 pàgines podem trobar història, paratges ben coneguts (està situada a la Costa Brava), historietes i contes, però, sobretot, emocions, moltes emocions.

Totalment recomanable.

Ja està en dansa la vint-i-tresena tempesta tropical amb nom de la temporada, la segona que adapta una lletra de l’alfabet grec: Beta.

Enguany ha estat la primera vegada, des que es posa noms a les depresions torpicals, que s’ha hagut de recórrer a l’alfabet grec. Quan fa encara no una setmana que “Wilma” colpejava el Yucatán i el sud de La Florida, ja anem per la segona amb nom de lletra (primer va ser Alpha, fa tansols dos o tres dies). Ha estat també l’any en que més tempestes tropicals s’han convertit en huracans (alguns de màxima categoria).

No vull entrar a valorar si el canvi climàtic i té quelcom a veure, alguns diuen que sí i d’altres diuen que no. Jo no hi entenc prou com per tenir una opinió ferma. Però, el que està clar és que el canvi climàtic, l’escalfament del planeta, afecta directament la temperatura de l’aigua del mar i a la vegada, com més calenta està la superficie del mar, més tempestes (i més fortes) es poden formar. Cal pensar-hi.

El pitjor de tot però és que sempre plou sobre mullat i els que més pateixen aquestes desgràcies són aquells que menys recursos tenen per fer-hi front. Primer van ser Katrina i Rita, colpejant la zona de Nova Orleans (una de les ciutats més pobres dels poderosos Estats Units), després Stan que va afectar sobretot el Salvador, Chiapas, fa poquet, Wilma: el Yucatán i Cuba, i ara, Beta: Nicaragua.

Les diferències són fins i tot dins els mateixos països. Als Estats Units, mentre la gent del sud de La Florida es queixa per que no té benzina ni electricitat (ei, que no dic que no sigui greu, eh!) a Nova Orleans encara estan bombant aigua. Penseu una mica en qui és el gobernador de La Florida.

Qui ho passa més malament però és la gent de països com el Salvador, Nicaragua, Haití, Cuba, Honduras, Guatemala, Belice, Mèxic… on la majoria de població viu sota pobresa, s’aixequen cada matí sense saber què menjaran (si ho fan). I, quan s’acosta un huracà o tempesta, es preparen amb els seus escassos recursos, deixen casa seva, si hi són a temps, tot el que tenen queda enrere i quan tornin, aquells que tornin, segurament hauran perdut el poc que tenien.

I el més greu de tot plegat és que, si hi ha relació amb el canvi climàtic, per poca i insignificant que sigui, qui ho paga més és la gent d’aquests països, gent que de ben segur, no té res a veure amb l’augment de temperatura del planeta. D’això se’n diu deute ecològic, i ningú ho té en compte. Això sí, segurament, si la desgràcia és prou greu, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional (FMI) farà “l’esforç” d’ajudar a aquests països, bé, mai sense colar empreses o serveis propis i carregar aquesta “ajuda” amb una bona quantitat d’interessos que encara endeuti més aquella gent que amb prou feines pot menjar.

Ara és Beta contra Nicaragua, ahir Stan contra el Salvador,… algú els “pagarà” tot això a aquesta gent? Els crèdits del Banc Mundial i l’FMI no conten, per molt que se’ls disfressi d’ajuda.

‘Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l’estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna.’ (Lluís Mª Xirinacs, 11/9/2002)

Sembla ser que, tot i que no eren a l’acte, els senyors (i senyores) de l’Associación de víctimas del terrorismo (AVT) el van sentir, denunciar i, ara, anys després del final de la dictadura (que el va enviar a la presó si no recordo malament un parell de vegades), en Xirinacs anirà a la Model.

En un estat en teoria democràtic, aquestes paraules citades més amunt, realment són justificació per aplicar la llei antiterrorista i enviar a algú a la presó?

Actualització 17.16 (hora catalana): Segons llegeixo a Vilaweb, en Lluís Maria Xirinacs ja ha ingressat a la Model. Trista democràcia i llibertat.

Ara fa uns quants anys, els Esquirols varen dedicar una cançó a Lluís Maria Xirinacs, “Al banderer de la pau”, inclosa dins el disc Colze amb colze (reeditat recentment per PDI). Molt recomanable.

Avui, la Policia Nacional Española ha detingut al banderer de la pau, l’acusen d’apologia del terrorisme per un discurs pronunciat ara fa tres anys al Fosar de les Moreres, on es declarava amic d’ETA i de Batasuna. L’ex-senador, símbol de la transcisió i la lluita per l’amnistia dels presos polítics, pot anar a la presó, ni més ni menys que amb 74 anys. Si es pot condemnar i dur a la presó una persona com en Xirinacs, em pregunto què carai fan al carrer exfranquistes com en Fraga i molta més gent d’extrema dreta, gent que es dedica a enaltir l’odi entre els pobles i les persones.

Està clar que la plena democràcia, la llibertat de totes les idees, opinions i pensaments és quelcom que ens queda encara molt lluny. Així doncs, fent meves les paraules d’Esquirols, esperem que arribi el dia en que la primavera ens portarà flors, serà el poble senyor de tot, no hi haurà explotats ni explotadors, ni cap vençut ni vencedor si abrandem amb l�??esforç la raó dels teus mots: �??Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts�?�.

Ho va dir el periodista Xevi Planes en l’acte final de la campanya Torneu, torneu Esquirols, i ho diem tots. Molts anys després, les cançons d’aquell mític grup, són més vigents que mai. Així doncs… Al banderer de la pau:

A Lluís Maria Xirinachs

No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d�??espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.

Tant de temps han amagat
l�??autèntic pas de qui ens ha precedit,
massa temps han retingut
l�??autèntic cant d�??aquest país.

Lluitarem de ferm, anant colze amb colze,
tu has encès un foc que atiar-lo cal
mentre mantens ben alta
la bandera de la pau.

La primavera ens portarà flors,
serà el poble senyor de tot,
no hi haurà explotats ni explotadors,
ni cap vençut ni vencedor
si abrandem amb l�??esforç
la raó dels teus mots:
�??Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles
i contra nosaltres mateixos quan siguem forts�?�

La teva paraula cada cop més
va passant les reixes per volar després

No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d�??espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.

Tot i que no m’hi dedico professionalment de manera directa, sóc llicenciat en Farmàcia. Sóc un farmacèutic que es dedica a la química computacinal. Bé, tot i que professionalment, com he dit, no em dedico directament a la farmàcia m’agrada llegir i estar una mica al dia i, a banda, la carrera de farmàcia m’ha donat uns certs coneixements (crec que bons) per entendre i opinar sobre certes coses. Ara us vull parlar del fenòmen sanitari del moment: la grip del pollastre.

Aquí als Estats Units (on m’estic unes setmanes) es parla molt de la malaltia i el risc que s’encomani entre humans, produïnt el que es coneix com a pandèmia (“epidèmia” a nivell mundial). Crec que el tractament que en donen els mitjans de comunicació és potser una mica exagerat: constantment es parla de la malaltia, de si el govern està preparat o no, de les vacunes, medicaments,… cal dir que a tota aquesta campanya dels mitjans de comunicació s’hi afegeix la “campanya econòmica”: gran part de les cadenes de farmàcies i supermercats (aquí molts supermercats tenen farmàcia) estan fent grans campanyes de vacunació contra la grip. No dic que sigui una pèrdua de temps ni quelcom innecessari. Simplement ho trobo una mica exagerat.

L’altra cara de la moneda la tenim a casa nostra i ens la serveix la corporació comunicativa nacional: la CCRTV. La única manera que tinc per veure què es cou als informatius de la nostra televisió és visitar el portal informatiu Catalunya Informació.com o Telenoticies.com. Ara no vull entrar en la qualitat del servei (ja me n’he queixat altres vegades) però si al tractament que donen de la notícia: pel meu gust, molt dolent. Llegint les notícies que van publicant sobre la grip del pollastre sembla que, o no en tenen ni idea o que es limiten a copiar el que “algú” els diu que posin, o les dues coses. Està bé no tenir una postura alarmista, però tampoc cal enganyar a la població: que no som burros!

Els amics dels informatius de la CCRTV es dediquen simplement a anar enunciant els casos de grip aviària que apareixen en aus i a dir a la població que calma, que no passa res. De tant en tant et trobes amb frases tan estelars com aquesta:

[...]Una solució aquesta (els fàrmacs i vacunes contra la grip estacional normal)que s’ha insistit en què no té cap sentit, perquè la vacuna de la grip comú no serveix per curar l’aviària.

Amb tot, les autoritats europees han volgut transmetre un missatge de tranquil·litat, perquè el risc de pandèmia és extremament reduït. [...]

En un altre enviament ja parlaré més detalladament dels riscos reals de la grip aviària en humans però, simplement dir que, aquesta cita anterior és una “animalada” (per ser suaus). En primer lloc, s’ha demostrat que alguns tractaments antivirals actuals serveixen com a profilaxi (prevenció) de la grip del pollatre. I, en segon lloc, el perill no és que els pollastres i altres aus vagin voltant pel món escampant la seva grip (si només fos això, la inidència en humans seria relativament minsa), sinó que el perill, real i greu, és que aquesta grip infecti a una persona que a la vegada estigui infectada amb la grip “normal”, el més provable en aquest cas és que el virus del pollastre muti (pateixi canvis en la seva estructura) i pugui encomanar-se entre humans produïnt una pandèmia ràpidament (recordem que la grip s’encomana molt fàcilment).

La OMS alerta del risc de pandèmia, el CDC (Centers for Disease Control and Prevention) també. I el risc és real, no se sap si a curt i a llarg termini, i potser tampoc cal ser molt alarmistes ara per ara, però el risc hi és. M’agradaria doncs saber per que els nostres amics desinformadors de la CCRTV ens anuncien (i no només una vegada) que “el risc de pandèmia és extremadament reduït”.

Firefox , felicitats! 100.000.000 de descàrregues.

(editorial de L’ateneu.org)

Ara fa uns mesos, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya ens anunciava amb tots els ets i uts que això del català a Europa ja ho teníem coll avall, ja res no ho podia aturar. Cal recordar que tot això ho deia dies abans del referèndum (no vinculant) de la Constitució Europea a l’Estat Espanyol.

En aquell moment el senyor Maragall ho tenia clar. Els barons del PSOE li havien dit que calia fer campanya pel Sí a la Constitució. Aquesta Constitució, però, no inclou el català entre les llengües oficials, però com que el tema lingüístic el teníem coll avall, calia votar que sí, ens deien, i després ja ho arreglaríem per incloure-hi la nostra llengua. Malauradament, setmanes després el català no va acabar de quallar dins la legalitat europea i seguim tenint una llengua de segona a nivell europeu. Però no se n’ha parlat més. �?s un d’aquells temes que fan mal a les files del PSC i que no convé remenar gaire.

Però aquí no s’acaben els mals de cap per al president Maragall. Hi ha una altra qüestió en algun calaix dels nostres governants que, després de l’aprovació del .CAT torna a sortir a la llum: el domini .CT. Ara fa un any, el ministre espanyol Montilla anunciava solemnement que el govern de l’Estat canviaria la política que havia tingut el govern del PP respecte d’aquest assumpte. Notícia de portada! Al departament de premsa de la Generalitat de Catalunya li va faltar temps per anunciar que el govern treballava per aconseguir aquest domini.

Mai més se’n va tornar parlar. Però aquests dies ha tornat a sortir a la llum, mig a les fosques. De nou el Ministre Montilla n’ha parlat, però aquesta vegada per dir que el govern de l’Estat no hi donarà suport. De seguida el Conseller Solà, del Departament d’Universitats, Recerca i Societet de la Informació, ho va criticar. Però, se n’ha parlat en algun lloc? Segur que si surt per algun mitjà del govern serà de passada i de puntetes, sense fer massa soroll. I, és que, per molt que els partits aliats al PSC en el govern critiquin o actuin, no serveix de res si els amics de Montilla poden dir blanc a Catalunya i, després, dir negre a Madrid.

Ens calen posicions fortes i fermes. No s’hi val anunciar quelcom bo i després, quan passat un temps, dir el contrari o no dir-ne res. De ben segur, si depengués del President de Catalunya, ara el català seria oficial a Europa, tindríem seleccions esportives nacionals, el domini .CT seria una realitat… En fi, tot això i més. Llàstima, però, que només són una realitat dins el seu cap. El dia a dia és ben diferent.

Via Francesc Dorca i Toni Hermoso llegeixo que el passat 13 d’octubre el projecte OpenOffice va fer cinc anys.

Cinc anys des que Sun Microsystems, amb el suport de diferents empreses i comuitats, tirà endavant un projecte per al meu gust, fantàstic. A l’igual que el Firefox, l’OpenOffice és una bona alternativa al programari propietari per la gent que treballa amb Windows ja que els dos projectes tenen versió pel sistema (in)operatiu de’n Gates, però a la vegada és una molt bona eina per la gent que treballem amb Linux ja que ens permet tenir una gran entorn ofimàtic molt més obert i potent que la versió de la gent de M$ (més tancada i pesada).

Així doncs, felicitats!

Dies enrere parlava del ninot que ha creat la CCRTV per a fer predicions del temps: en Sam. Si, el recordeu?, aquell ninotet que ens explica el temps en castellà!

Bé, ara però, el tema no és lingüístic. He entrat a la web per tafanejar el “fòrum-llibre de visites” que tenen, després m’he dirigit a “biografia”, volia veure la història d’aquest personatge. A l’apartat hi ha un enllaç a un vídeo per “descobrir els secrets d’en Sam”. Hi cliques, finestreta nova i… sorpresa! “Missed plugin“. Estrany, diria que tinc els plugins de Macromedia i els de Real Video instal·lats. Anem a veure quin plugin necessito… clico i… directe a Microsoft!

Fantàstic, simplement, fantàstic! Ja hi tornem a ser. Una entitat/empresa/el que sigui que depèn de la Generalitat em torna a exigir que faci ús d’un programari privatiu per a poder gaudir d’un servei públis fet amb els nostres diners. Resumint, es tornen a passar pel forro el pacte del Tinell.

Ja hi va haver soroll quan van obrir el 3 a la carta, vam ser molts els que vam escriure a la gent de “la seva” i tot el que ens van dir va ser “estem treballant en fer-ho accessible per tothom”, encara espero. Ara hi tornen.

Capítol X del famós Pacte:

·3.3 Fer accessibles tots els llocs web finançats amb fons públics (respectant els estàndards establerts per World Wide Web Consortium).

·3.4 Utilitzar estàndards oberts que garanteixin el dret a escollir programari als usuaris.

·3.6 Utilitzar per part de la Generalitat de Catalunya, els organismes autònoms públics, les empreses públiques i les de capital mixt sota control majoritari de la Generalitat de Catalunya preferentment en els seus sistemes i equipament informàtic programari lliure en català.

En fi, ja sabeu, el nostre Govern ens torna a obligar a comprar productes d’una empresa determinada per a poder gaudir dels seus serveis (públics -?-) al 100%. Aviat arribarà el dia en que ens demanaran que per veure els discursos institucionals del “molt honorable” comprem un televisor o una ràdio d’una marca i model determinats, al cap i a la fi, per internet creen aquesta obligació.

Fa dos dies em plantejava aquest dilema, dip o bloc. La veritat és que això no m’ha tret la son, però sí que hi he pensat. Fa un temps el TermCAT va decidir adoptar el nom de dip: Diari Interactiu Personal. La decisió per mi no va ser molt encertada, molts blocs no són ni diaris, ni interactius, ni personals. De fet, tampoc és un nom que s’hagi escampat gaire… dips escrits per dipaires? lleig.

Però bé, quan vaig encetar aquest bloc li vaig posar un nom, més o menys encertat, però és el nom que vaig decidir pel meu bloc. I així es queda. DIP. Diari? no, però intento tenir una peridiocitat no molt espaiada. Interaciu? bé, potser no molt, però els que em llegiu podeu deixar el vostre comentari. Personal? tot el que hi escric ho poso jo, per que és el que penso, el que sento, el que llegeixo,… cola com a personal? crec que sí.

Bé, sense més divagacions. La cosa així es queda. Llegiu i seguireu llegint: El meu dip. Bona lectura.